BLUES

·Robert Leroy Johnson  va ser un cantant, compositor i guitarrista d'Estats Units de blues més conegut com el Rey del Blues del Delta. Les seves grabacions de 1936 a 1937   muestren una notable combinació de talent per cantar, tocar amb habilitat la guitarra i compondre cançons que influenciaran en diverses generacions de músics, tot i haver deixat grabades nomès 29 cançons. La seva misteriosa vida, escasament documentada, i mort a la edad de 27 anys ha donat lloc a la difusió de moltes llegendes sobre ell. És considerat com l'avi del Rock and Roll. La seva locució, la originalitat de les seves cançons i el seu estil de tocar la guitarra ha marcat a una gran gama de músics, entre ells, John Fogerty, Bob Dylan, Johnny Winter, Jimi Hendrix, The Yardbirds, Led Zeppelin, The Allman Brothers Band, The Rolling Stones, Paul Butterfield, Queen, The White Stripes, The Black Keys, The Band, Neil Young, Warren Zevon, Jeff Beck, Nick Cave o Eric Clapton, qui diu que és «el més important músic de Blues que hagi viscut».

Va ocupar el 71º lloc en la llista de "Els 100 més grans guitarristes de tots els temps" de la revista Rolling Stone. Va ser inclós al Saló de la Fama del Rock and Roll al 1986 a la categoría de Early Influence la seva mort va pasar en unes circumstànies extranyes. Segons uns, va ser enverinat amb whisky per un marit gelós, amo d'un bar en el que Johnson actuaba. Altres diuen queva morir de pneumònia, alguns que de sífilis. El certificat de defunció revela que va morir el 16 d'agost de 1938, a Greenwood, estat de Misisipi, i no hi va haver-hi autopsia.

La vigència del llegat musical de Johnson es basa en una peculiar asunció de les estructures musicals del blues rural anterior a ell (Charlie Patton, Son House, Willie Brown, Blind Lemon Jefferson, etc.) i en la força literaria de uns versos que fan d'ell un dels més insignes autors de la poesia popular estadounidense. Hi ha tres constants en les lletras de Johnson: l'efímer de les relacions humanes,a vagabunderia incessant i els terrors irracionals.

Més enllà de la simple evolució folklòrica, les lletres de les cançons conformen una imaginació personal on es barregen motius religosos, sexuals i festius que impacten al que escolta gracies a una singular precisió poètica. En les seves cançons es veu un univers personal de expresió i creativitat, no la reiteració de clixés tradicionals. El seu inimitable estil vocal, salpicat de escalofriants falsets, el seu generós sentit de la llibertad interpretativa (s'han conservat algunes tomes alternatives de les seves cançons, que muestren versions molt diferent d'una mateixa cançó en qüestió de minuts, como en el cas de «Come On in My Kitchen») han fet de ell una illa apart en l'història del blues.

El seu peculiar estil com a cantant i guitarrista ha sigut sempre admirat per artistes com Muddy Waters, Elmore James, Ry Cooder, Keith Richards, Bob Dylan o els integrants del grup Led Zeppelin. A través de Muddy Waters i els intèrprets britànics de blues dels añs 60 com (John Mayall, Eric Clapton, Peter Green, Rolling Stones, etc.) la seva influència es molt notable en el rock. La explícita «Lemon song» dels Led Zeppelin rendeix tribut a una de les estrofes de «Me and the Devil Blues». Eric Clapton ha dedicat un àlbum sencer Me and Mr. Johnson (el Sr. Johnson y yo) a versionar el repertori de Robert Johnson; també el guitarrista britànic Peter Green ho ha versionat en un disc anomenat The Robert Johnson Songbook.